Patologia o normalitat? Quan la medicació deixa de ser un recurs òptim.
El fàrmac de la «normalitat». Medicació versus psicoteràpia.
En l’actualitat, abans que canviar l’entorn en el què vivim, preferim alterar els nostres cervells per a que s’adaptin a l’entorn a través de la medicació. Existeix certa tendència a considerar que la timidesa, la ràbia i altres emocions o trets “indesitjables” no són una part natural de la condició humana sinó que són malalties, problemes que s’han de solucionar a través de fàrmacs o a través de medicació psiquiàtrica.
Les expectatives massa elevades han distorsionat la definició d’allò que es considera normal i acceptable, això sobretot succeeix en els petits. A molts nens i nenes se’ls diagnostica dèficit d’atenció i/o hiperactivitat per motius equivocats que formen part d’un canvi cultural més ampli.
Us imagineu un nen que es comporti de manera impecable en tot moment o una família que mai discuteixi? No hi ha una píndola màgica que mantingui als nens controlats en tot moment ni fa falta que existeixi. Rebel•lar-se contra l’autoritat forma part del creixement, i el conflicte és un tret de la vida familiar.
El gran negoci de les farmacèutiques consisteix en crear malalties i en inventar-ne de noves. L’objectiu és que tothom prengui medicació per alguna cosa. Estic cansada de veure pacients sobre medicats a la consulta que arriben amb un diagnòstic sota el braç quan allò que els succeeix no és més que l’experiència d’un procés d’adaptació a un canvi imposat per la vida, l’afrontament a un dol, a una ruptura, a la mala gestió de la frustració o a la falta d’estratègies a l’hora de gestionar una situació de conflicte… A molts pacients se’ls col·loca una etiqueta diagnòstica com la “depressió” i se’ls despatxa amb una recepta quan el que necessiten són estratègies per poder conviure i relacionar-se satisfactòriament amb el seu entorn, per aprendre a estar millor amb un mateix de vegades això implica fer canvis en el sistema propi de creences i acceptar-se i estimar-se a un mateix, i aquí, la química de les pastilles poca cosa hi te a fer.
Existeixen moments o situacions determinades en les que les persones ens sentim amb una aparent falta d’eines per saber gestionar aquestes situacions, en aquests moments recórrer a psicoteràpia pot resultar ser beneficiós. Mitjançant la psicoteràpia s’aconsegueixen canviar patrons de conducta, maneres de pensar, de relacionar-se, d’adaptar-se als canvis imposats per la vida i permet modificar patrons inadequats que són moltes vegades la causa del malestar emocional.
Deixem de patologitzar el patiment humà, que sembla que és un dels objectius de la indústria farmacèutica. Deixem de recórrer al fàrmac “de la normalitat”.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/pastilla-busca-malaltia/video/5595791/
Judit March Fuentes, Dra. en Psicologia clínica i psicoterapeuta.
