Ansietat durant el doctorat

Ansietat durant el doctorat: quan investigar comença a afectar la salut mental

Fer un doctorat pot ser una experiència intel·lectualment estimulant i profundament enriquidora. Investigar durant anys sobre un tema, desenvolupar una mirada pròpia i contribuir al coneixement pot resultar apassionant. Però el doctorat també pot convertir-se en una etapa d’enorme exigència psicològica.

Fa poc vaig tenir l’oportunitat de parlar a la ràdio sobre la salut mental dels doctorands i sobre una realitat que també trobo a la consulta: persones que, durant la realització de la tesi doctoral, comencen a experimentar ansietat durant el doctorat, estrès, esgotament, insomni, bloqueig o símptomes depressius.

De vegades costa identificar que alguna cosa no va bé. El cansament, l’autoexigència o la sensació permanent de no arribar a tot es poden normalitzar i entendre com una part inevitable del procés.

Però una cosa és que fer una tesi impliqui esforç i una altra de ben diferent és que el patiment psicològic hagi de formar part del doctorat.

Sobre aquesta realitat que afecta als doctorands, He pogut parlar-ne a la ràdio (Cadena SER, El Balcó), des de la meva visió com a psicóloga clínica que ha ajudat a doctorands  i com a exdoctoranda.

Per què fer un doctorat pot generar tanta ansietat?

Una tesi doctoral no és únicament un projecte acadèmic. Ocupa diversos anys de la vida i, durant aquest temps, pot arribar a adquirir un pes enorme en la identitat de la persona.

A la dificultat pròpia d’investigar s’hi poden sumar molts altres factors: la incertesa sobre el futur professional, la precarietat laboral, la pressió per publicar, la comparació amb altres investigadors, les dificultats amb la direcció de la tesi o la sensació que la feina mai no està prou acabada.

A més, la investigació té una característica especialment complicada per a les persones perfeccionistes: sempre es pot fer alguna cosa més.

Sempre queda un altre article per llegir, una anàlisi per revisar, una referència per consultar, un capítol que es podria millorar o una interpretació que es podria afinar.

Per això, un dels pensaments que apareix amb freqüència és:

«Hauria d’estar fent més».

Quan no hi ha límits clars entre el temps dedicat al doctorat i la vida personal, la investigació pot acabar ocupant mentalment gairebé tot l’espai. Fins i tot quan no s’està treballant, pot resultar difícil deixar de pensar en tot el que encara queda per fer.

Perfeccionisme, síndrome de l’impostor i por de no estar a l’altura

Moltes de les persones que arriben a fer un doctorat tenen una trajectòria marcada per la responsabilitat, la capacitat d’esforç i un nivell elevat d’exigència amb elles mateixes.

Precisament algunes d’aquestes característiques que els han permès arribar fins allà poden convertir-se, en determinades circumstàncies, en una font de patiment. Tot això pot contribuir a que aparegui l’ansietat durant el doctorat.

Pot aparèixer la sensació de no saber-ne prou, de no estar a l’altura o d’haver arribat fins allà gairebé per error.

«Els altres en saben molt més que jo».

«En algun moment s’adonaran que no soc prou bona».

«Si la meva investigació no surt bé, vol dir que he fracassat».

És el que habitualment coneixem com a síndrome de l’impostor.

Quan aquesta inseguretat es combina amb el perfeccionisme, pot aparèixer un cercle difícil de trencar: com més por tenim d’equivocar-nos, més revisem; com més revisem, més difícil resulta considerar una feina acabada; i com més s’allarga el procés, més augmenten l’esgotament i la sensació de no estar fent prou.

Fins i tot la procrastinació, que moltes vegades interpretem com una falta de disciplina, pot amagar una cosa diferent: la por d’enfrontar-nos a una tasca en què sentim que ho hem de fer tot perfectament.

Quan l’estrès del doctorat deixa de ser normal?

Sentir nervis davant d’una presentació, una entrega important, una reunió amb el director o directora de tesi o la proximitat de la defensa és comprensible.

El problema apareix quan l’estat de tensió deixa de ser puntual i es manté durant setmanes o mesos.

Alguns senyals que poden indicar que el doctorat està afectant la salut mental són:

• dificultats persistents per dormir;
• incapacitat per desconnectar mentalment de la tesi;
• irritabilitat o plor freqüent;
• bloqueig davant de l’ordinador;
• procrastinació intensa;
• sensació permanent de no fer prou;
• ansietat abans de les reunions relacionades amb la tesi;
• pèrdua de motivació;
• aïllament social;
• abandonament progressiu d’activitats que abans resultaven gratificants;
• cansament que no desapareix amb el descans;
• sentiments de desesperança o símptomes depressius.

Demanar ajuda psicològica en aquest moment no significa no ser capaç de fer un doctorat.

De vegades significa, precisament, que la persona fa massa temps que intenta sostenir tota sola una situació de gran exigència.

I què passa després de defensar la tesi?

Hi ha un altre fenomen del qual es parla força menys.

Algunes persones no busquen ajuda psicològica durant el doctorat, sinó mesos després d’haver acabat la tesi.

Pot semblar paradoxal. Després d’anys esperant acabar, podríem imaginar que la defensa hauria d’anar seguida únicament d’alleujament, satisfacció i descans.

Però no sempre és així.

Durant molt de temps, la tesi ha proporcionat un objectiu molt definit. Ha organitzat els horaris, les preocupacions, les decisions, les expectatives de futur i, en certa manera, també la identitat.

I, de sobte, s’acaba.

Quan desapareix allò que durant anys havia estructurat bona part de la vida, algunes persones experimenten una inesperada sensació de buit o desorientació.

I ara, què?

Si, a més, coincideix amb incertesa laboral o amb dificultats per trobar un lloc professional després del doctorat, poden aparèixer sentiments de pèrdua de sentit, ansietat o símptomes depressius.

En alguns casos, el malestar que s’havia mantingut contingut durant anys emergeix precisament aleshores. Mentre hi havia una meta immediata, calia continuar funcionant. Quan aquesta exigència desapareix, apareix finalment el cansament acumulat.

No tot el malestar psicològic és individual

Hi ha una cosa que considero especialment important quan parlem d’ansietat i salut mental durant el doctorat.

Des de la psicologia podem ajudar una persona a gestionar l’ansietat, treballar el perfeccionisme, regular l’autoexigència, establir límits, recuperar espais personals o modificar determinats patrons de pensament.

Però seria un error interpretar tot el patiment com un problema exclusivament individual.

La precarietat, la incertesa laboral, la competitivitat, determinades dinàmiques dins del món acadèmic o una relació difícil amb la direcció de la tesi també poden generar un enorme desgast psicològic.

No podem demanar a una persona que resolgui únicament mitjançant estratègies individuals un malestar que, almenys en part, té causes estructurals.

La teràpia no hauria de servir simplement per aprendre a suportar millor allò que ens està fent mal.

També ens pot ajudar a comprendre què ens està passant, distingir què depèn de nosaltres i què pertany al context, recuperar capacitat de decisió i protegir la nostra salut mental.

Psicòloga per a doctorands: com pot ajudar la teràpia?

No cal esperar a trobar-se completament desbordat per consultar.

La teràpia psicològica pot ser especialment útil quan l’ansietat, l’estrès o el desànim comencen a interferir en el descans, les relacions personals, la capacitat de concentració, el rendiment o la vida quotidiana.

En teràpia podem treballar dificultats relacionades amb el perfeccionisme, l’autoexigència, la por al fracàs, la síndrome de l’impostor, la procrastinació, l’ansietat, l’esgotament, els símptomes depressius o les dificultats relacionals que poden aparèixer dins de l’entorn acadèmic.

Com a doctora en Psicologia i psicòloga clínica, conec aquesta realitat des d’una doble perspectiva: des de la meva feina professional i des de la meva pròpia experiència d’haver fet una tesi doctoral.

I potser precisament per haver passat per aquest procés hi ha una cosa que considero especialment important recordar:

Darrere d’una tesi no hi ha només un investigador. Hi ha una persona.

Una persona amb una vida fora de la universitat, amb relacions, necessitats, pors, expectatives i límits.

Invertir en recerca no consisteix únicament a finançar projectes, produir coneixement o publicar resultats.

Cuidar la recerca també significa cuidar les persones que investiguen.

Si estàs fent un doctorat —o l’has acabat recentment— i notes que l’ansietat, l’estrès, l’esgotament o el teu estat d’ànim estan afectant la teva vida, demanar ajuda psicològica pot ser una manera de començar a comprendre què està passant i trobar una forma més saludable de transitar aquesta etapa.

JM Psicologia- Dra. Judit March

Centre de psicologia Clínica i de la Salut