Creixement personal i Identitat.
Les persones estem constantment en procés, evolucionant, revisant els nostres objectius i canviant la nostra mirada sobre nosaltres mateixos i el món que ens envolta a través de les nostres experiències de vida.
És cert que el sentiment sobre “ser un mateix” no és estàtic ni estable, ja que la identitat és dinàmica i canviant. Però aquesta pot ser més o menys sòlida, pot ser més o menys madura, i encara que tota vida, fins i tot la més tranquil·la, estigui condemnada a actualitzar-se constantment, disposar d’una identitat madura ens prepara millor per a l’adversitat.
La psicoteràpia és una eina que promou el coneixement personal i l’enfortiment d’aquesta identitat a través del procés de creixement personal.
El món (tant el que hi ha en el nostre interior com el que hi ha a fora) no existeix més que a través dels significats que donem a les nostres experiències. El nostre relat vital mai és una còpia dels esdeveniments que s’han viscut, no és més que una interpretació personal, és la versió que una persona es presenta de sí mateixa.
L’home mai te accés a una totalitat interior, només coneix una petita part de consciencia que il•lumina una part d’allò que és. Si només coneixem una petita part d’allò que som i d’allò que fem, mai arribarem a ser veritablement autors de la nostra pròpia existència a no ser que ens plantegem algunes preguntes i prenguem consciencia sobre qui som i sobre que és allò que volem realment.
La identitat és com la columna vertebral, si no és forta i sòlida dependrem més dels altres. En els nadons, les connexions nervioses de la columna vertebral s’estan encara enfortint i per tant necessiten constantment dels altres per poder sobreviure. Quan som adults aquesta columna vertebral és forta i això ens permet ser autosuficients, autònoms, no depenem tant dels altres, actuem amb seguretat i sabem bé allò que volem i allò que ens interessa per anar-ho a cercar amb pas ferm.
La identitat que la pròpia persona construeix a través de la seva experiència particular es l’únic mitjà per apropar-se a ell mateix. Si aquesta és prou sòlida, farà que no depengui tant dels altres i el farà més lliure a l’hora de reinterpretar allò que li va succeint.
El problema arriba quan en l’edat adulta la identitat no és prou forta i som dependents dels altres. El problema apareix quan en comptes d’escoltar-se a un mateix, impulsats per aquesta falta de coneixement, ens deixem guiar pels altres. Aleshores ens sentim incapaços de ser nosaltres mateixos qui agafem les regnes de la nostra vida i deixem de responsabilitzar-nos per allò que està succeint, fora i dins de nosaltres. Anem esquivant obstacles a les fosques.
Que passa quan la relació amb el món fereix a l’individu o el situa amb una contradicció amb el que pensa sobre si mateix? Que succeeix quan la relació amb el món produeix fractures que modifiquen radicalment el sentiment de “sí mateix” o la “identitat” personal’?
Aleshores esdevé la crisi personal, es generen les ruptures, la nostra identitat comença a esquerdar-se en mil bocins.
En la societat trobem exemples d’això en els casos del burnout, en les experiències traumàtiques, en un dol complicat, en una malaltia greu… L’individu pot aleshores deixar de reconèixer-se com aquell qui era i es trenca la reciprocitat amb els altres. Llavors es veu obligat a redefinir-se i el manteniment de la identitat esdevé aleshores una lluita interior.
En la vida quotidiana, poca gent es formula preguntes sobre allò que és i allò que vol, normalment s’ho plantegen aquells que arriben a tocar fons, els que han patit una ruptura o una desgracia personal.
La supervivència implica una flexibilitat i un nivell d’adaptació a allò que va succeint. Un desplega els propis recursos psicològics davant de l’adversitat. El problema desapareix quan les coses flueixen amb normalitat i l’entorn no deixa de confirmar que l’individu és aquell qui diu ser. També quan la persona és prou forta per dir-se a ella mateixa qui és i que és allò que vol, i es diu a sí mateixa que disposa de recursos personals.
La psicoteràpia facilita el procés per tal de poder prendre consciencia, per iniciar aquest procés de construcció de la identitat i de creixement personal que en realitat mai acaba. Les nostres vides es configuren a través de les circumstàncies vitals, d’allò assolit i de les oportunitats perdudes. Malgrat hi hagin persones amb identitats més sòlides i madures que altres, tots passem per experiències vitals que generen esquerdes que ens obliguen a redefinir-nos constantment.
És important conèixer-se a un mateix, cal fer-se preguntes. No hauríem d’esperar a tocar fons per iniciar-nos en l’art de l’autoconeixement, només tenim una vida i és esgotador haver-la de viure anant a cegues esquivant obstacles.
The Journey (El viatge) – Mary Oliver
One day you finally knew
what you had to do, and began
though the voices around you
kept shouting
their bad advice –
though the whole house
began to tremble
and you felt the old tug
at your ankles.
‘Mend my life!’
each voice cried.
But you didn’t stop.
You knew what you had to do,
though the wind pried
with its stiff fingers
at the very foundations,
though their melancholy
was terrible.
It was already late
enough, and a wild night,
an the road full of fallen
branches and stones.
But little by little,
as you left their voices behind,
the stars began to burn
through the sheets of clouds,
and there was a new voice
which you slowly
recognised as your own,
that kept you company
as you strode deeper and deeper
into the world,
determined to do
the only thing you could do –
determined to save
the only life you could save.
***
El viatge. Mary Oliver (traduït)
Finalment un dia vas saber
què havies de fer i vas començar,
tot i que les veus que t’envoltaven
continuaven cridant
els seus mals consells –
encara que tota la casa
tremolava
i senties la vella fiblada
als turmells.
‘Arrengla’m la vida!’
cridava cada veu.
Però no et vas aturar.
Sabies què havies de fer,
tot i que el vent furgava
amb els seus dits encarcarats
els fonaments,
tot i que la seva malenconia
era terrible.
Ja era massa
tard, en una nit salvatge,
amb el camí farcit de
branques i pedres caigudes.
Però de mica en mica,
a mesura que deixaves enrere les seves veus,
els estels començaren a cremar
a través dels llençols de núvols,
i una nova veu va aparèixer
que lentament
vas reconèixer com a teva,
que et feia companyia
amb cada passa més i més profunda
vers el món,
convençuda de fer
l’única cosa que podies fer –
convençuda de salvar
l’única vida que podies salvar.
www.juditmarch.com
