Saber-se acomiadar
Hi han presons de les quals només un en te la clau.
De vegades un te tantes ganes de conservar a qui guarda en elles, que es capfica en fer patir, tancant els ulls.
De vegades és millor obrir la gàbia i alliberar a qui saps que no és feliç dins d’ella.
Diria que l’amor és, entre altres coses, poder obrir aquella gàbia, encara sabent que te’n penediràs. Deixant que per fi, algú tingui la oportunitat de desplegar les seves ales al vent per poder anar allà on vulgui, viure on vulgui, en un altre lloc on no existeixin les claus ni les portes, on poder reinventar un altre amor que no necessiti de barrots.
Existeix una cura per a les ferides, per a la ferida del frec de les ales del pres en sortir de la gàbia i per la de la mà del presoner quan obre la porta: el temps i el silenci.
