Les dones que poden amb tot: el síndrome de la dona perfecta.
Les persones que em coneguin sabran que no m’agraden les etiquetes, però aquest cop faré referència a un grup cada cop més nombrós de persones que arriben a teràpia, concretament són dones a les que jo anomeno les que pateixen el “síndrome de la dona perfecta”.
Aquest no és un trastorn ni una malaltia, no és ni tan sols una condició que s’hagi de corregir o de modificar, senzillament és un nom per poder entendre una situació generada per la societat en la que vivim, en la que es premia excessivament l’èxit en totes les facetes de la vida, tant en el terreny personal com en el professional.
Són dones que lluiten diàriament per ser bones en la seva feina, han de ser les millors mares, les millors esposes, les millors amigues, sempre disponibles i sempre anhelant ser la millor versió d’elles mateixes en tots els contexts de la vida, sense donar-se permís a equivocar-se o a pensar una mica més en elles mateixes.
Són dones que han lluitat sempre per aconseguir ser valorades i respectades per una societat cada cop més crítica i exigent. Es tracta de dones amb un profund sentiment de solitud, que senten que no reben el recolzament que necessitarien davant d’una situació complicada, a les que gairebé ningú els pregunta com estan o si necessiten alguna cosa.
Acostumen a ser dones amb iniciativa, lluitadores, dones cansades de proposar i d’aportar idees, cansades de tirar del carro, dones amb empenta tant en el terreny personal com en el professional. Són dones de totes les edats i de totes les condicions. Són dones a les que el seu entorn està acostumat a que duguin elles la iniciativa i que facin i desfacin al seu criteri. Han anat generant en els demés la imatge de ser dones que poden amb tot, adoptant un rol de “dona perfecta”, potser per que no han tingut més remei que procurar ser-ho.
Però quan aquestes dones ja no poden tirar més del carro degut a diferents circumstàncies, a causa d’una malaltia o simplement per esgotament, aleshores han de prendre la decisió d’aturar-se i escollir, per que és impossible tenir-ho tot i fer-ho tot molt bé. I és aleshores que apareix la por a perdre la condició de “dona perfecta”, la por d’haver de deixar d’enmirallar-se en la “imatge ideal” que s’ha anat forjant al llarg del temps en el seu imaginari i en el dels altres. És aleshores quan poden aparèixer els monstres de l’ansietat i de la depressió.
“Dóna’t pressa, tu pots amb tot, fes-ho perfecte, no t’equivoquis, podries fer més, no t’aturis, no descansis…”
Sovint aquests són missatges que ens sabotegen en el nostre dia a dia i que trepitgen a la nena interior que totes tenim dins nostre, la nena que crida desesperadament per a que se li faci cas, la nena que necessita ser cuidada, que necessita que se li doni permís a equivocar-se. Cal dir-li a la nostra nena interior que se l’estimarà encara que falli, doncs l’amor que sentim cap a nosaltres mateixos hauria de tractar-se d’un amor incondicional.
Aquestes dones s’esforcen constantment per aconseguir tot el possible d’una manera perfecta i no han après a posar-se a elles mateixes com a una prioritat. La majoria de les vegades no tenen el temps o l’energia per dedicar-se a elles mateixes. Fins i tot quan disposen de temps poden considerar-se egoistes davant del fet de donar-la oportunitat de cuidar-se o simplement proporcionar a si mateixes un temps de descans en silenci.
La “dona perfecta” acostuma a establir estàndards que són anormalment alts, que estan fora del seu abast o del que és raonable. Tendeixen a esforçar-se cap a objectius impossibles i tenen la tendència a mesurar la seva autoestima en termes de productivitat i d’èxits tangibles. Desafortunadament, en fer-ho, aquestes Superdones estan generant més estrès en les seves vides i multiplicant les possibilitats de desenvolupar problemes psicològics com l’ansietat o la depressió.
Ningú vol ser mediocre o estar en la mitjana. Així, la “dona perfecta” se sent orientada a sobresortir, llavors el cicle comença: Una vegada que sobresurt en una àrea, no està satisfeta fins que destaca en una altra àrea. Quan no pot sobresortir en tots aquests àmbits, la seva autoestima disminueix i la Síndrome es manifesta en forma de símptomes físics, psicològics o interpersonals.
Moltes vegades quan rebo a la consulta aquest tipus de pacients els proposo que busquin una hora al dia per a elles (encara que sigui conscient de les dificultats que això suposa). Els proposo que cerquin una hora per a no fer res, temps per passejar, per anar a la natura, per donar-se un massatge, per a fer un cafè sense presses, o inclús, temps per no fer absolutament res.
S’ha d’aprendre a dir que no, s’ha d’aprendre a demanar ajuda. S’ha d’aprendre a no voler-ho controlar tot.
Hem d’aprendre a prestar-li atenció a aquella nena que va haver de tirar endavant, que va haver de tenir cura dels seus pares quan no tocava, que va ser més madura i responsable que la resta. S’ha d’aprendre a mirar la nena, a cuidar-la i a mimar-la.
Aquestes dones a les que jo dic que pateixen el “síndrome de la dona perfecta” molt sovint són les crítiques, les innovadores., sempre lluitant…tot guerrer necessita la seva hora de descans, per que fins i tot la persona més forta necessita un descans. I jo els dic que les entenc, que sé el que costa, que entenc la seva solitud, per que jo també sóc una lluitadora. Els guerrers necessiten descansar per poder fer bé la seva feina, per poder entregar l’energia a la gent propera, als projectes que ens apassionen o als reptes que ens estimulen, en definitiva, per poder-nos entregar a tot allò que dona sentit a la nostra vida. Però tot això cal fer-ho sabent en tot moment que l’energia és limitada, sabent que cal descansar i, sobretot, cal fer-ho havent pres consciència de que som éssers vàlids i dignes de ser estimats encara que siguem mediocres, encara que no siguem els millors.
Dra. en Psicologia Clínica i de la Salut. Psicoterapeuta.
